Exhibitions Publications Contact Copyright Start

La casa

de Monika Anselment i Ali Habib


L'Ali se'n va de Bagdad. No li fa cap gràcia tancar la seva pastisseria, però s'hi veu obligat. Per estalviar sucre, el govern ha prohibit la venda de dolços. Ja no hi ha divises per a coses com aquestes. Ara és a Bàssora i ajuda el seu germà en el taller de cotxes que té. Un cop al mes, puja a Bagdad per anar veure la mare. Abans d'agafar un altre cop la carretera cap a Bàssora, va a casa seva per visitar l'inquilí que hi té, l'Ahmed, i cobrar-li el lloguer. L'inquilí no li comporta cap problema: paga el lloguer amb puntualitat i és un home formal i amable. Els veïns l'estimen. Poc després que l'Ali hagi anat a cobrar el lloguer del mes de juny, l'Ahmed organitza una petita festa i hi invita tots els homes del barri. L'Ahmed vol celebrar la ganga que li ha representat comprar la casa de l'Ali. Els homes es queden una mica perplexos i consternats; tot i que ara, en aquests temps de penúria, molta gent s'ha de vendre les cases. Però també estan irritats i ofesos perquè l'Ali se n'ha anat sense dir-los adéu. Amb el pas de les hores, els homes es posen cada cop més alegres, fins que, ja entrada la nit, l'Ahmed anuncia de sobte que aquesta festa és també la del seu comiat, perquè se'n va de Bagdad per negocis. La rotllana d'homes escolten, sorpresos i bocabadats, la veu de l'Ahmed, que els diu que, com que se n'ha d'anar, vol desmuntar la casa per portar-la al poble de la mare. Allà la reconstruirà de dalt a baix. Maons, bigues de ferro i finestres són avui tan escassos i cars que aquesta és l'única manera que ell i la mare es facin una casa al poble d'on són. Dos dies més tard arriba el primer camió. Els obrers desmunten les pedres de la casa i les posen a la plataforma de càrrega, una sobre l'altra, amb molta cura. Durant diversos dies, els camions van i vénen sense parar. Desprès d'una setmana ja només queden els fonaments del que havia estat la casa de l'Ali.

Un mes després, l'Ali torna a Bagdad. Com sempre, el penúltim dia d'estada va a casa seva, a cobrar el lloguer mensual. A batzegades, l'autobús el du pels carrers replens i polsegosos. Des de dalt, l'Ali mira com els cotxes s'empenyen, embolicant-se i grinyolant, i espera amb il·lusió la xerrada que faran i el te que prendran. L'autobús gira cap a un barri una mica més tranquil. Eucaliptus d' un verd grisenc ribetegen la vorera del carrer. A la parada següent, l'Ali salta de l'autobús, camina uns metres i de cop s'atura. No pot donar crèdit al que veu. Allà on abans hi havia casa seva s'obre ara una rasa. Es gira: una vegada, una segona vegada. No, no s'ha equivocat. A la dreta de la casa hi ha la casa de l'Iunis, i a l'esquerra la del Karim; els seus veïns. I rere les restes de les muralles, al jardí hi queden els tarongers petits que l'Ali tant s'estima, amb una capa de pols gruixuda sobre les fulles i les flors.

Traducció: Quim Monzó